Biografia de
Joan Lamote de Grignon
La seva història
- De Tortosa a Barcelona. El Conservatori del Liceu.
- Primeres Obres. Casament i naixement de Ricard.
- Director d’orquestra. Desenvolupament de grans obres.
- Fundació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona.
- Direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.
- El seu gran projecte: l’Orquestra Municipal d’Instruments de Vent.
- El reconeixement nacional i internacional.
- Guerra civil, ocupació de Barcelona i depuració política.
- La fundació de l’Orquestra Municipal de València.
- Comiat a Barcelona i record del gran mestre.
De Tortosa a Barcelona. El Conservatori del Liceu.
Joan Lamote de Grignon i Bocquet va néixer a Barcelona l’any 1872, si bé el municipi on residia la família Lamote de Grignon era Tortosa, on Joan Lamote va passar la seva infància i adolescència i on va començar els seus primers estudis musicals amb Josep Abarcat, a l’edat de 8 anys, estudiant solfeig, piano i violí i cursant paral·lelament els estudis de Batxillerat, que acabaria a Barcelona.
Es va traslladar als 15 anys a Barcelona amb uns oncles per tal d’estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu, amb els mestres Balart de harmonia, Tintorer de piano i Güell de violí. Posteriorment, rebria classes de composició d’un músic que l’animaria a seguir en el seu desenvolupament i a aprofundir en la seva vessant de compositor: Antoni Nicolau.
El 1890 es nomenat professor de piano al Conservatori Superior del Liceu , i el 1896 professor de solfeig i de teoria musical a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. El 1894 va composar Imogina, un quadre dramàtic amb lletra en italià i, entre els anys 1895-1897, Joan Lamote composa diverses sarsueles, seguint la tendència de l’època i en un procés de maduració com a compositor, però no se’n conserven programes sobre les estrenes a l’arxiu familiar.
Primeres Obres. Casament i naixement de Ricard
El 1897 finalitza la seva obra simfònica Scherzo sobre un tema popular. Seria la seva primera obra realment significativa, que revisaria i reorquestraria anys després, el 1910. Amb el temps, aquesta obra ha quedat com un referent, tan en la seva versió orquestral com en la posterior adaptació que es va fer per a banda.
Joan Lamote va contraure matrimoni amb Florentina Ribas i Mallol, nascuda a Girona i alumna seva de cant al Conservatori del Liceu i el 1899 va néixer el seu fill Ricard Lamote de Grignon i Ribas, el nom del qual va escollir en homenatge a Richard Wagner.
El 1899 composa l’obra L’Àngelo, per baríton i orquestra, sobre text en italià de Nino Fioretti i acaba la seva obra simfònica Mèdora, dedicada al mestre Nicolau.
Director d’orquestra. Desenvolupament de grans obres.
El 1901 composa la seva Reverie schumaniana per violoncel i piano, que després orquestraria.
El 1902, a la edat de 29 anys, és escollit com a director de l’orquestra de l’Associació Musical, càrrec que ostentarà fins al 1910 i amb el qual es consolidarà com a director d’oquestra debuta professionalment com a director d’orquestra. Amb aquesta orquestra impulsarà una rellevant tasca pedagògica, combinant primeres audicions i estrenes d’obres d’autors com Beethoven, Bach o Händel amb la introducció d’obres més modernes d’autors com Cèsar Frank o contemporanis com Camille Saent-Saens, Vincent d’Indy, Isaac Albèniz o Enric Morera, i amb la participació de solistes del nivell de Pau Casals, Enrique Granados, Gabriel Fauré, Camille Saint-Saëns o Joaquim Malats. El mateix any 1902 finalitza la que seria la seva obra més emblemàtica: La Nit de Nadal, oratori sobre text de Francesc Cases i Amigó que tindria un gran èxit i un alt nombre de representacions.
El 1904 finalitza la composició de les seves Violetes, 12 cançons de primavera, per a veu i piano, algunes de les quals després orquestraria.
Aquesta obra es considera actualment una peça de referència dins del lied català i va ser molt interpretada per les principals cantants del moment, en ocasions acompanyades al piano pel propi Joan Lamote. El lied seria un gènere sovint conreat per Joan Lamote, tan en obres per a veu i piano com en harmonitzacions per orquestra i solista.
Un any després dirigirà dues “Cantates” de Bach i, el 1906, la primera audició de la “Missa Solemnis” de Beethoven a Barcelona. Durant 1906-1907, dirigeix i col·labora en els concerts de l’Associació Musical. El 1906 finalitza la seva òpera: Hespèria, que s’estrenaria al Gran Teatre del Liceu. El 1907 fa l’orquestració de la seva sardana Solidaritat de les flors. El mateix any composa la obra per a cobla El testament d’Amèlia sobre la melodia de mateix títol.
Fundació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona.
El 1909 deixa el seu càrrec a l’Escola Municipal de Música i el 1910 funda l’Orquestra Simfònica de Barcelona, amb l’ajut del patrici Eusebi Bertrand i Serra, impulsada de forma personal pel mestre Lamote aportant tot el necessari del seu propi patrimoni. Aquesta formació obtingué un important reconeixement i va fer una labor important de difusió d’obres d’autores catalanes, espanyoles i estrangers. En el seu llibre de firmes, hi trobem elogis de músics com Arthur Rubinstein o de compositors com Tomás Bretón.
Com a prova del compromís de l’Orquestra Simfònica de Barcelona per fer conèixer els autors catalans i espanyols, hi trobem l’organització per Joan Lamote de la Primera Manifestació Simfònica d’autors ibèrics, petit cicle de 3 concerts que es celebra el 1921, en els quals foren interpretades, moltes d’elles com a estrenes o primeres audicions, obres de T.Bretón, J.Turina, J.Guridi. J. Cassadó, J.Pahissa, L.Lamote i A.Vila (al 1er concert), A.Isasi, J.Sancho Marraco, E.Morera, E.Granados, J.B.Lambert, J.Zamacois i T.Bretón (al 2on concert), i J.Garreta, E.Morera, C.del Campo i J.Lamote (al 3er concert).
El 1912 finalitza el seu Poema romàntic, Càntic d’amor i dolor, per a baríton i orquestra.
Direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín
La important tasca de difusió del repertori simfònic realitzat amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona portà a que, el Febrer del 1913, als 41 anys, Joan Lamote fos invitat a dirigir les Orquestres Blüthner i l’Orquestra Filharmònica de Berlín, amb un programa integrat únicament per composicions del propi Joan Lamote. La crítica subratllà amb sorpresa la serenitat de la seva línia melòdica, les curioses combinacions rítmiques i el valor musical de l’orquestració. Tanmateix, és acollit per la crítica i el món musical com a director d’orquestra destacant-lo com un artista ple de força comunicativa.
Prèviament, Joan Lamote havia acabat el 1913 el primer i segon temps de l’obra Hispàniques: Andalusia i Catalunya, que seria una de les obres que integraria els concerts a Berlín, juntament amb l’Scherzo sobre un tema popular, el Poema romàntic i La Nit de Nadal.
El 1914 finalitza els seus Cants populars espanyols, orquestració de 4 cançons populars catalanes, aragoneses i basques.
El seu gran projecte: l’Orquestra Municipal d’Instruments de Vent
El 1914 Joan Lamote guanya la plaça de director de la Banda Municipal de Barcelona, formació que reorganitza totalment fins a arribar a una formació dotada d’un grau de perfecció sorprenent. És un experiment únic en el seu gènere: ampliar la plantilla de la banda municipal per tal de convertir-la en una orquestra municipal d’instruments de vent de primera fila i crear, dia a dia, un repertori escaient per a aquesta formació. L’objectiu era molt clar; es tractava de convertir a la banda municipal ampliada en una eina que pogués fer arribar la música simfònica, fins aleshores destinada a una elit, a tots els carrers i pobles de Catalunya, àdhuc essent una orquestra viatgera a nivell nacional i internacional.
Aquesta orquestra de vent arribà a un grau de popularitat altíssim, essent els seus concerts part important de la vida barcelonina. Coneguda és l’anècdota en que el mestre Richard Strauss dirigí a Barcelona la seva obra per a orquestra “Mort i Transfiguració”, adaptada per a orquestra de vent i interpretada per la Banda Municipal de Barcelona. Es tractava en aquest cas d’una adaptació firmada pel mestre Oliva, que formava part de l’equip dirigit pel mestre Joan Lamote, quedant Richard Strauss meravellat del so que obtenia aquella formació de vent.
Mentrestant, la falta d’un suport oficial a l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1910-1924) i la progressiva dedicació de Joan Lamote a la direcció de la Banda Municipal de Barcelona, portarien a la desaparició de l’Orquestra Simfònica de Barcelona el 1924, havent-hi dedicat doncs des dels 38 als 52 anys, essent aquesta formació un dels precedents clars, junt amb l’Orquesta Pau Casals (1919-1937), de l’actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
L’admiració del mestre Richard Strauss per la Banda Municipal de Barcelona el portà a convidar al mestre Joan Lamote a fer una gira per Alemanya amb la Banda Municipal en ocasió de l’Exposició Internacional de Frankfurt del 20 al 28/8/1927, on oferiren al públic alemany un bon nombre d’obres estrangeres, catalanes i espanyoles. En aquest cas, Richard Strauss escollí dirigir ell mateix el seu poema simfònic Don Joan, admirant-se de la transcripció de Joan Lamote per a orquestra de vent i, en particular, sorprès per la instrumentació que substituïa l’efecte que feien les arpes en l’obra original de propi Richard Strauss per a orquestra simfònica pels instruments de vent corresponents a la Banda Municipal de Barcelona.
Joan Lamote de Grignon va fer una tasca ingent a la Banda Municipal, en especial realitzant transcripcions per a gran banda simfònica de les principals obres del repertori romàntic internacional, incloent també la música catalana i espanyola.
En aquesta tasca, va rebre l’ajuda molt eficient del seu fill, el compositor i sots-director de la banda, Ricard Lamote de Grignon.
El reconeixement nacional i internacional
Paral·lelament, el 1917 havia estat nomenat director del Conservatori Superior de Música del Liceu, on treballà a fons reforçant el prestigi de la institució. Joan Lamote seguiria amb aquesta tasca fins el 1931, quan la dedicació absorbent a la Banda el portaria a deixar la seva posició al Conservatori.
Va actuar com a Director de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu durant 5 temporades i al Teatro Real de Madrid en dues temporades, al 1908-1909, amb diverses gires per Espanya. Era reconegut a nivell internacional com a director i impulsor de la vida simfònica i també com a compositor, participant en diversos jurats internacionals al costat dels grans mestres. Se li concedeix a Madrid el títol de president honorari de la Unión Española de Maestros, directores, concertadores y pianistas. Se li concedeixen també el premi de les Palmes Acadèmiques a França.
És reconegut com a pianista, destacant especialment com a acompanyant de les millors cantants de l’època a Catalunya, com les eminents Conxita Badia, Mercè Plantada, etc…
El 1936 Joan Lamote participa de forma directa en el comitè organitzador i jurat del Festival de Música Contemporània de Barcelona, el qual suposa la consagració del seu fill Ricard Lamote com a compositor a nivell internacional, amb l’estrena del poema simfònic “Joan de l’Ós”.
Guerra civil, ocupació de Barcelona i depuració política
En esclatar la Guerra Civil, l’activitat de la Banda Municipal de Barcelona es manté encara durant un temps en representació del govern de la República. En produir-se l’ocupació el 1939, intel·lectuals i companys ofereixen als mestres Lamote la possibilitat d’abandonar el país en un dels vaixells que marxaven, però ells decideixen quedar-se, considerant-se ingènuament innocents de cap delicte i per no abandonar a la seva família. Però no va ser tan fàcil: s’inicia aleshores una persecució personal i administrativa dels Lamote basada en la follia pròpia del moment. Pensar també que Joan Lamote tenia bona relació amb mestres francesos de l’època i fins i tot va obtenir un premi de gran categoria en aquell país: les “Palmes Acadèmiques”. França era una República i se l’acusava de simpatitzar amb aquest règim. També se’ls acusava de ser els únics signants del manifest que es va fer en la premsa en contra del bombardeig de Guernica que encara estaven a Barcelona.
Per diverses denúncies no identificades, el seu fill Ricard Lamote de Grignon fou empresonat el 1939, acusat d’haver composat i estrenat l’obra “1936: Cartell Simfònic”, per encàrrec del govern de la República i per reforçar la moral del poble durant la guerra civil. La seva vida restà en greu perill i sols les repetides gestions oficials de la dona de Ricard Lamote, Montserrat Coll, i la decidida intervenció d’un tinent gallec del bàndol nacional, melòman i que tenia un gran respecte per la trajectòria dels dos mestres Lamote de Grignon, va evitar un final tràgic, permetent l’alliberament de Ricard al cap d’uns mesos. Alliberat Ricard Lamote de la presó, amb la salut perjudicada, són destituïts ambdós mestres, pare i fill, de tots els seus càrrecs públics, començant així una persecució administrativa evitant qualsevol signe de reconeixement dels mestres Lamote de Grignon.,
La fundació de l’Orquestra Municipal de València
Passats uns anys en que la família Lamote de Grignon va subsistir amb dificultats sense cap ingrés econòmic, el 1943 finalment sorgeix una oportunitat única per a Joan Lamote de Grignon: és proposat com a director per la fundació de l’Orquestra Municipal de València. Aquesta proposta va ser polèmica i va generar el rebuig d’una part del govern, per la vinculació dels mestres Lamote a la República, i més quan Joan Lamote va posar com a condició que el seu fill Ricard Lamote, que havia estat empresonat, en fos el sots-director. Finalment, el recolzament d’un sector rellevant del món musical valencià va permetre la contractació dels dos mestres Joan i Ricard Lamote de Grignon. També va tenir un efecte positiu l’important arxiu de partitures simfòniques que Joan Lamote havia pogut conservar.
Joan Lamote es dedica a aquesta tasca, amb tota la seva il·lusió i treball, els últims anys de la seva vida, portant l’Orquestra Municipal de València a un alt nivell musical i a consolidar un públic fidel, amb crítiques de la premsa valenciana molt positives. En aquesta activitat, rep de nou l’inestimable ajuda del seu fill Ricard Lamote com a Sotsdirector, en la direcció i en la realització d’arranjaments simfònics, més tenint en compte la ja avançada edat del mestre Joan Lamote. L’oportunitat de dirigir l’Orquestra Municipal de València, en un moment en què els mestres Lamote de Grignon estaven depurats políticament i no tenien cap possibilitat de dirigir una institució pública a Barcelona, va suposar una ajuda inestimable i una llum en el camí en una situació dramàtica, tant en la seva faceta de directors com en la de compositors.
En l’etapa a València, els mestres Lamote van fer diverses adaptacions sobre temes valencians i van preparar obres específiques per fer les proves dels músics en forma la nova orquestra. Es creu que és d’aquesta època l’obra Tema i variacions, de Joan Lamote, per a contrabaix i piano.
A destacar també l’ajut i recolzament que van rebre a València d’Eduard Ranch, intel·lectual i musicòleg valencià que va ser peça clau en l’acollida dels mestres Lamote de Grignon, així com l’amistat amb compositors valencians com Eduard López-Chavarri. El 1946, havent perdut ja per malaltia a la seva dona Florentina, Joan Lamote contrau segones núpcies amb Marcela Durand.
El 1947, Joan Lamote finalitza el seu contracte amb l’Orquestra Municipal de València i, amb 75 anys, torna a Barcelona, quedant-se dos anys més a València el seu fill Ricard Lamote, com a sotsdirector al costat del mestre alemany Von Benda.
Comiat a Barcelona i Record del gran mestre
El 11 de març de 1949 Joan Lamote de Grignon morí cristianament a Barcelona acompanyat en tot moment del seu fill Ricard, que escriví una nota a la premsa explicant els seus últims dies de vida. A l’enterrament, que va estar acompanyat per una multitud de gent, no hi va haver cap acte oficial.
Catalunya va perdre així un artista cabdal en l’origen de la seva activitat simfònica i en la cultura catalana en general, també amb repercussió a nivell internacional, sense oportunitat d’acomiadar-se’n. Tot el que puguem fer perquè es coneguin les seves obres i la seva biografia serà un acte just en benefici de la bona comprensió de la nostra cultura i dels seus orígens.
Acabarem amb unes paraules de Pau Casals en una carta a Joan Lamote de 1925: “tinc una satisfacció sense límits d’expressar-li el goig artístic i l’entusiasme que em causaren la seva banda municipal en l’execució de cada una de les obres del programa d’ahir. Barcelona li té d’agrair per sempre el que vostè li ha donat d’amor i dels seus dots de gran músic…”
