Biografia de
Ricard Lamote de Grignon
La seva història
- Neix a Barcelona. Formació al Conservatori i a l’Orquestra del Liceu.
- Primeres obres, s’endevina ja un futur gran compositor.
- L’Orquestra Simfònica de Girona, “els dies feliços”
- Els Compositors independents de Catalunya, amistat i una nova estètica.
- 1936, consagració com a compositor i creació d’obres compromeses.
- 1939, detenció, empresonament i depuració política.
- 1943, una llum en la foscor: la sotsdirecció de l’Orquestra Municipal de València.
- La tasca compositiva de Ricard no s’atura mai.
- Altres llenguatges musicals i el Ricard pedagog.
- 1949, el comiat del pare i mestre i la creació de noves obres.
- 1951, el Premi Ciutat de Barcelona. Composició de bandes sonores per a cinema.
- 1957, Sotsdirecció de l’Orquestra Municipal de Barcelona.
- 1962, El càntic dels càntics i el comiat sobtat
Neix a Barcelona. Formació al Conservatori i a l’Orquestra del Liceu.
Ricard Lamote de Grignon i Ribas neix el 1899 a Barcelona. El seu pare es el mestre Joan Lamote de Grignon, director i compositor de renom internacional que influirà en l’educació i vocació del seu fill. Ricard realitza els seus estudis musicals al Conservatori del Liceu i a l’Acadèmia Marshall de Barcelona.
El 1919, amb 20 anys, comença la seva carrera com a violoncel·lista a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, però aviat es decantarà per la composició. Paral·lelament, del 1922 al 1925 Ricard Lamote farà de director musical d’una casa de rotllos de pianola.
Primeres obres, s’endevina ja un futur gran compositor
El 1923 composa la seva primera obra, una col·lecció de peces per a piano: Engrunes (Migajas). El 1925 la seva primera sardana: Nupcial, dedicada a la seva dona Montserrat en el primer aniversari del seu casament. Aquest mateix any guanya els exàmens per una plaça com a percussionista a la Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel seu pare, el mestre Joan Lamote de Grignon.
El 1928 realitza la seva primera obra simfònica: el ballet El Rusc, i un any després finalitza el ballet Somnis i presenta també la seva primera obra per a orquestra sola: Boires, en la qual juga amb tres temes que descriuen diferents idees: la inèrcia, la confiança interior i l’ideal llunyà.
L’Orquestra Simfònica de Girona, “els dies feliços”
El 1930, es contractat com a director de l’Orquestra Simfònica de Girona, càrrec que ocuparà fins el 1932, en una col·laboració molt reeixida i feliç que s’estendrà, en diferents graus, fins al 1937. El 1931 presenta el ballet Un Prat, dedicat al “seu pare i mestre”. El 1932 guanya per examen les oposicions a sotsdirector de la Banda Municipal de Barcelona.
El 1933 acaba l’obra Joan de l’Os, poema simfònic per a orquestra de vent, solista i cors. El mateix any finalitza la seva primera òpera de petit format: Le Petit Chaperon Vert. Un any després presenta la que serà la seva única òpera Infantil, per a orquestra i dos solistes: La Flor. S’estrena a Barcelona i Girona.
Els Compositors independents de Catalunya, amistat i una nova estètica
En aquesta època anterior a la Guerra Civil, Ricard Lamote de Grignon forma part del “Grup dels vuit”, anomenat també “Compositors independents de Catalunya – C.I.C.” format per Blancafort, Gerhard, Gibert-Camins, Grau, Lamote (Ricard), Mompou, Samper, i Toldrà. Podem incloure al mestre Ricard Lamote dins la corrent cultural del Noucentisme.
L’obra de Ricard Lamote és molt rica i diversa, abraçant diferents gèneres, en ocasions d’estil clàssic, altres nacionalista inspirat en els textos i autors catalans i espanyols, i en altres obres apropant-se a l’expressionisme abstracte o fins i tot introduint harmonies del jazz. S’estableix una forta corrent d’amistat i respecte entre els membres del C.I.C. En especial, mencionar la relació de la família Lamote de Grignon amb Robert Gerhard i la seva dona Poldi, que es veien sovint fins i tot van acompanyar als mestres Lamote en la gira de la Banda Municipal de Barcelona per Alemanya. També destacar el vincle d’amistat entre Ricard Lamote de Grignon i Manel Blancafort i la estreta relació amb Eduard Toldrà, però en general entre tots els membre del C.I.C. Eren un grup d’artistes que es tenien un profund respecte i col·laboraven, cadascú amb la seva personalitat ben diferenciada; això va permetre per exemple que Frederic Mompou autoritzés a Ricard Lamote de Grignon a orquestrar un temps de la seva obra per a piano Suburbis.
1936, consagració com a compositor i creació d’obres compromeses
De 1935 és el primer concert de piano de Ricard Lamote: Preludis a l’amic absent, dedicat al conseller Ventura Gassol, amb qui Ricard Lamote tenia una estreta amistat i aleshores era a la presó pels fets del 6/10/1934. El mateix any, Ricard presenta Tríptic, obra per a soprano i orquestra sobre text de Rabindranath Tagore, iniciant aquí la seva producció d’obres d’inspiració oriental.
El 1936 es celebra a Barcelona el Congrés Internacional de Música Contemporània, que significarà la consagració per la crítica de Ricard Lamote de Grignon com a compositor, amb l’estrena del poema simfònic Joan de L’Os. El mateix 1936 presenta l’obra Facècia – “Variacions calidoscòpiques sobre un tema empordanès” que obtindria el Premi Juli Garreta 1938. Ricard Lamote de Grignon va dirigir la estrena de la Facècia al Palau de la Música, durant la guerra, el mateix dia que van rebre a casa una carta del front comunicant la mort del germà de la seva dona, Jordi Coll i Oriol, de 17 anys, a la lleva del biberó, a la batalla de l’Ebre. Podem imaginar amb quins ànims va dirigir Ricard Lamote aquell concert.
El mateix any 36, Ricard Lamote estrena també al Palau l’obra per a orquestra: Cartell Simfònic: 1936 amb la Banda Municipal de Barcelona, aleshores Orquestra Municipal d’Instruments de Vent, dirigida pel seu pare. Aquesta obra fou encarregada pel govern de la República al mestre Joan Lamote de Grignon, durant la guerra, per reforçar la moral del poble, però Ricard Lamote va convèncer al seu pare que el permetés fer ell mateix la composició, protegint-lo així de les possibles conseqüències, més tenint en compte el relleu internacional de la figura de Joan Lamote. L’obra fou estrenada al Palau de la Música, amb presència de les autoritats, com el President Companys i Ventura Gassol, i es repetí a diferents escenaris amb gran repercussió. L’autoria d’aquesta obra, per part de Ricard Lamote de Grignon, posaria en greu risc la seva vida en produir-se l’ocupació de Barcelona per les tropes nacionals.
1939, detenció, empresonament i depuració política
En iniciar-se la Guerra Civil, les tensions existents dins de la Banda Municipal forçaran a Ricard, home pacífic i dialogant, a deixar el seu lloc a la Banda i demanar el trasllat a l’arxiu històric de la ciutat. Malgrat tot, la seva feina de composició no s’atura: el Gener de 1939 estrena a Girona les Quatre Petites Pastorals, per a petita orquestra, que aconseguirà el Premi Enric Granados 1939. L’Abril del 1939 acaba la seva primera i única òpera de gran format: La Cabeza del Dragón, amb text de Valle Inclán, que no podria estrenar fins molts anys després.
Al produir-se l’ocupació de Barcelona, el mestre Ricard i el seu pare, el mestre Joan, son avisats reiteradament per amics i músics suggerint-los l’exili. Però els dos es quedaran a casa, amb les seves famílies, i el mestre Ricard Lamote de Grignon serà jutjat en un judici sumaríssim d’urgència i empresonat acusat d’haver composat el Cartell Simfònic:1936, i acusat també d’haver firmat el manifest en contra del bombardeig de Guernica, entre altres acusacions, a l’igual que el seu pare. Ricard va rebre més de 50 denúncies d’origen desconegut.
La seva dona Montserrat Coll iniciarà una acció decidida explicant a les autoritats la injustícia comesa. La vida de Ricard resta en greu perill i només la decidida lluita de Montserrat i la intervenció d’un tinent gallec del bàndol nacional, que coneixia la trajectòria i repercussió internacional dels dos mestres Lamote de Grignon abans de la guerra, van permetre evitar un final tràgic per a Ricard Lamote, quedant finament lliure, però amb la salut perjudicada. Acabada la Guerra Civil, i alliberat Ricard de la presó, pare i fill són destituïts de tots els seus càrrecs públics, iniciant-se així una persecució política i administrativa que pretenia evitar qualsevol signe de reconeixement dels mestres Lamote de Grignon, arribant al punt que es realitzaven visites als Conservatoris per vigilar que no hi trobessin partitures de Joan o Ricard Lamote de Grignon.
1943, una llum en la foscor: la sotsdirecció de l’Orquestra Municipal de València
Després d’uns anys en que la família Lamote de Grignon va subsistir amb penúria i sense cap ingrés estable, una llum va sorgir el 1942-43 quan es proposa, des de València, a Joan Lamote de Grignon per dirigir la fundació de l’Orquestra Municipal de València. Recordem el prestigi internacional que tenia el mestre Joan Lamote i el fet que encara mantenia un important arxiu personal de partitures simfòniques. Joan Lamote va acceptar, però, posant com a condició que el seu fill Ricard Lamote assumís la sotsdirecció de l’Orquestra Municipal de València.
Aquesta petició va causar tensions a l’Ajuntament de València, per la delicada posició que Ricard havia quedat pel seu judici sumaríssim i empresonament i per la posterior depuració política de pare i fill, però la intervenció de figures destacades del món musical valencià, com el musicòleg Eduard Ranch o el compositor Eduard López-Chavarri, que coneixien bé la categoria de Ricard Lamote com a director i compositor, van aconseguir l’impensable en aquells moments: que els Lamote de Grignon poguessin tornar a dirigir una orquestra havent estat els dos depurats pel règim. La tasca de Ricard Lamote com a sotsdirector de l’Orquestra de València suposarà un ajut fonamental per al seu pare, que ja tenia aleshores 71 anys, alternant ambdós la direcció de la orquestra amb molt bon resultat. En una fase inicial, l’Orquestra va viure moments de tensió per la vinculació política dels mestres Lamote al govern de la República, però poc a poc es va anar consolidant amb un èxit de públic i un gran reconeixement de la crítica i, pels mestres Lamote de Grignon, va suposar una ajuda inestimable en un moment en que no tenien cap possibilitat d’exercir un càrrec a la seva ciutat natal.
La tasca compositiva de Ricard no s’atura mai
Mentrestant, Ricard seguia composant, era el que li donava forces i la seva forma de mantenir l’esperit indemne davant totes les dificultats que anava trobant. El 1942, Ricard acaba la seva obra Ofrena, sobre tres danses espanyoles, concert per a piano que poc després donaria lloc a una obra simfònica de mateix títol. Aquesta obra obtindria, molts anys després, el Premi Liceu 1959.
El 1944, Ricard Lamote de Grignon presenta a València l’obra Fantasia sobre temes de Serrano, glosa orquestral molt brillant basada en diferents temes de les sarsueles del conegut i inspirat autor valencià. Aquesta obra suposa una mostra d’agraïment de Ricard Lamote cap a aquells que el van recolzar a València en un moment tan difícil, permetent la seva lenta recuperació professional després d’uns anys molt foscos. Amb els anys, s’ha convertit en una obra molt representada i estimada, tan per la Orquestra Municipal de València com, en la seva versió adaptada a banda, per la Banda Municipal de Barcelona i altres bandes municipals de Catalunya i València.
Com a compositor, Ricard Lamote destaca especialment en el domini de la instrumentació orquestral. El seu profund coneixement dels diversos instruments de la orquestra, conseqüència del seu pas per diverses posicions (violoncel, percussió, piano, direcció,…), juntament amb l’estudi de les transcripcions orquestrals realitzades amb el seu pare a la Banda Municipal de Barcelona, el col·loca en una posició de privilegi com a compositor. Això el permet realitzar amb naturalitat i domini adaptacions orquestrals d’obres pianístiques o instrumentals de gran interès; recordem que fins i tot va escriure un article en “defensa de la transcripció”, recolzant la tasca del seu pare, i d’ell mateix, en les transcripcions que van fer de tota mena d’obres del repertori nacional i internacional per a la plantilla de l’orquestra de vent que fou, en el seu moment, la Banda Municipal de Barcelona “ampliada” de Joan Lamote de Grignon.
Altres llenguatges musicals i el Ricard pedagog
El 1944 acaba l’obra Goya, 6 peces desagradables per a 10 solistes, on empra un llenguatge molt modern per a l’època i per la qual redibuixa prèviament diferents aiguaforts de Goya per inspirar-se degudament, abans de fer-ne la descripció musical. Recordar que Ricard Lamote era un bon dibuixant i a l’arxiu familiar es guarda la seva col·lecció de pintures. De 1946 es Epitalami, Fantasia per a cor i orquestra sobre text de Rabindranath Tagore, traducció de Maria de Quadras, tornant amb aquesta obra a la inspiració en textes orientals.
El desembre del 1946 finalitza l’obra Sant Lluch, per a cors i recitador, basada en la poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, amb la qual obté el Premi Mare de Deu de Montserrat. El 1949, acabada la pròrroga del seu contracte a Valencia, torna Ricard Lamote amb la seva família a Barcelona.
Cal destacar també la faceta del mestre Ricard Lamote de Grignon com a pedagog. A més de crear tres àlbums de peces senzilles per a piano de gran interès, el 1948 presenta el llibre de teoria i harmonia musicals, la Síntesi de Tècnica Musical i una sèrie d’ajudes i jocs per l’ensenyament de la música. Entre ells, destacar el “Dármino” que és un joc per fer partides entre estudiants d’harmonia, per tal de demostrar les seves habilitats, o també la “Plantilla Armónica”, que dona solució als diferents problemes d’intervals, escales, acords i modulació a tons veïns, el “Preguntín”, que formula preguntes de teoria i harmonia, a resoldre amb la plantilla harmònica, el “Disco tonal”, etc…
Cal fer especial menció de l’obra per a cor sol de Ricard Lamote de Grignon. Té una col·lecció rellevant d’obres corals que són molt apreciades pel minuciós treball del compositor i les acurades indicacions expressives, que porten necessàriament a una preparació molt detallada pels cors que les volen interpretar. Entre elles, mencionar l’Aire daurat, una col·lecció de peces breus sobre 5 poemes xinesos, traduïts al català per Marià Manent, o l’Oració d’anar-se’n al llit, entre altres obres de gran interès.
Podeu consultar més informació de l’obra pedagògica de Ricard Lamote al catàleg general d’obres d’aquest lloc web, tan de les obres per a cor com de la seva producció corresponent a les peces de cant i piano, conjunts d’instruments, orquestra de corda i orquestra de cambra.
1949, el comiat del pare i mestre i la creació de noves obres
El 1949, acabada la pròrroga del seu contracte a València, Ricard finalitza la seva obra simfònica Tres Sonates del Pare Soler, homenatge a aquest gran compositor i organista català, en el qual Ricard “juga” amb els temes de tres sonates del pare Soler obtenint una obra simfònica de gran força comunicativa.
El mateix any 1949 mor el seu pare, Joan Lamote de Grignon, a Barcelona, sense cap reconeixement oficial, marcat encara oficialment per la depuració política, i una multitud acompanya el fèretre en la cerimònia. Ricard Lamote escriurà una sentida nota de premsa, explicant els darrers dies del seu pare i remarcant la importància de la seva trajectòria en la història de la música catalana, espanyola i la seva repercussió a nivell internacional.
Ricard segueix composant, el 1950 composa la Simfonia Catalana, registrada com a “Simfonia de Aires Catalanes” a la SGAE per evitar suspicàcies per part del règim, i dedicada al Marquès de Lozoya.
Recordem que, en aquests moments, Ricard encara té la condició de depurat polític i no pot ocupar cap càrrec oficial en institucions públiques.
El mateix any, Ricard Lamote dedica la sardana Amical al mestre Joaquim Serra en senyal d’amistat, un valor de gran importància per Ricard, ja que els bons amics van ser claus per poder afrontar totes les dificultats que va anar trobant a la seva vida. Cal fer notar que, si bé Ricard Lamote només va composar 7 sardanes, les va fer amb la mateixa seriositat i rigor que aplicava en les seves obres simfòniques, a més d’un profund sentiment, essent obres de gran interès i considerades de referència dins el món de la cobla. Segueix així la inspiració nacionalista del seu pare en el sentit de portar la música popular i els instruments de la cobla al seu màxim nivell artístic.
1951, el Premi Ciutat de Barcelona. Composició de bandes sonores per a cinema
El 1951 finalitza la seva obra Enigmes, poema simfònic sobre l’Apocalipsi de Sant Joan per a orquestra, cors i recitant amb la qual aconseguirà el Premi Ciutat de Barcelona. S’intensifica a partir d’aquest moment la part de l’obra de Ricard Lamote basada en textos religiosos, continuant aquí també la tradició del seu pare, el mestre Joan Lamote, que té una part rellevant d’obra religiosa per a veu i orgue. Ricard Lamote llegia sovint la Bíblia i era un home d’una profunda espiritualitat i, a l’igual que el seu pare, sense ser practicants estrictes, eren creients i vivien de forma privada la seva fe i l’expressaven en algunes de les seves obres.
El 1952 finalitza el Concert Màgic per a piano i orquestra, com a banda sonora per a la pel·lícula que porta el mateix títol, de Salvià. En aquesta època realitzà les bandes sonores de diferents pel·lícules i col·labora també en un programa de divulgació musical a Ràdio Barcelona. El mateix any acaba l’òpera de càmera Màgia, que seria estrenada dos anys després per l’Associació musical Estela.
1957, Sotsdirecció de l’Orquestra Municipal de Barcelona
El 1954 Ricard Lamote aconsegueix per fi, després de repetides sol·licituds i gestions, l’eliminació per part de les autoritats del seu expedient de responsabilitats polítiques, lo qual permetrà que pugui accedir a ocupar càrrecs públics a Barcelona.
Posteriorment, el 1957 serà un any molt important per Ricard Lamote, ja que aconsegueix un objectiu llargament desitjat: un càrrec oficial que li permetés realitzar la seva feina en un lloc en consonància amb la seva categoria i trajectòria; es nomenat sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, al costat i per intervenció del seu bon amic Toldrà, director de l’orquestra. El mestre Eduard Toldrà tenia un gran respecte per a Ricard com a compositor i director i per la trajectòria prèvia dels mestres Lamote de Grignon, sentiments que eren compartits i que es mantindrien fins a la mort dels dos mestres. El mateix any, Ricard obté el Premi Santa Llúcia de Joventuts Musicals, sorprenent al jurat amb una obra de inspiració dodecafònica: Toccata.
En 1958 estrena amb la Orquestra Municipal de Barcelona el Tríptico de la Pell de Brau, concert per a piano i orquestra.
1962, El càntic dels càntics i el comiat sobtat
Ricard Lamote es centra, en la seva època final, a més de la sots-direcció de l’Orquestra Municipal de Barcelona, en la composició de la seva obra culminant: El Càntic dels Càntics, realitzant la versió escrita final en català personalment a través del estudi minuciós de las diverses versions disponibles del text bíblic original. Va acabar la partitura de direcció reduïda, amb piano, cant i les indicacions orquestrals i, quan estava passant les indicacions a partitura gran amb el detall de tots els instruments, va morir. Anys després, la dona de Ricard Lamote, Montserrat Coll, va encarregar, amb el suport de la Generalitat, el desenvolupament de les indicacions orquestrals d’El Càntic dels Càntics a Manel Oltra, que la va poder acabar de desenvolupar i és avui en dia una obra fonamental en la trajectòria de Ricard Lamote de Grignon. Només l’hem pogut escoltar un cop l’any 2007 dirigida pel mestre Salvador Brotons, gran defensor i recuperador de l’obra de Joan i Ricard Lamote de Grignon, que comparteix amb ells la doble faceta de director de orquestra i compositor.
Ricard Lamote de Grignon ens deixà el 1962, el mateix any que morí també el mestre Eduard Toldrà. Tornaven els dos mestres en tren de dirigir l’Atlàntida de Falla a Cadis i, en tornar, Toldrà li va dir a Ricard Lamote: “saps que noi, no estic molt fi avui”, i en Ricard li va respondre: “doncs jo tampoc, haurem de descansar una mica”. Aquell any 1962 ens deixarien dos mestres fonamentals, compositors i directors, Ricard Lamote i Eduard Toldrà, perdent Barcelona dos figures claus en la seva història musical.
Ricard Lamote va tenir pocs anys per gaudir de la seva desitjada llibertat política, però ens deixa una obra compositiva molt ample, en gèneres molt diversos, i d’una qualitat en les seves instrumentacions orquestrals que només es pot entendre si és coneix la trajectòria de Ricard Lamote, des de ben petit, acompanyant l’activitat immensa del seu pare en les principals iniciatives simfòniques a Catalunya des de finals del S.XIX fins a la primera meitat del S.XX.
